De una encina embebido
en lo cóncavo, el joven mantenía
la vista de hermosura, y el oído
de métrica armonía.
Reviso la obra de Roberto Calasso a través dels seus obituaris, fa dues setmanes que és mort i em trobo amb la referència d’un escrit d’un dels traductors de la seva obra Richard Dixon al New York Times que em resulta força familiar: «A menudo junta y yuxtapone ideas donde la conexión no siempre es obvia». Quina es la obvietat que cerquem? no es més cert que entre objecte i veritat hi ha un trencament. Les coses sols poden ser enteses per yuxtaposició, tots els ponts que pretenim entre ambdues no són més que humanitat entesa fruit d’un antropocentrisme necesari on el sacrifici ja no hi és. Rothko també parla de sacrifici, ho recordo ara.
En el món que descriu Calasso desplegant tradicions, mitologies, histories el principal sacrificat és el significat. Per això transcorra la narració àgil per les històries impossibles recorrent els significats vèdics i el mahabarata. perquè la historia no es la raó última. Crear un món on les ideas funcionen per yuxtaposició, no per subordinació ni tan sols per continuitat. és una renuncia a la necessitat de trobar sentit per anar directe al misteri, al ser mitologic, al abisme entre l’objecte i la veritat Per trobar sentit a les coses hem renunciat a la veritat, que potser tampoc calia, i per això les històries són probables i probades necessitem fer una història senzilla, lineal i peqruè aquesta es converteixi en la nostra vida, normal previsible. Cal molt estomag per veure «el peral salvaje» de Nuri Bilge Ceylan perqué la sintesi de la història no conté el que passa, ni tampoc el que passa durant la pel.licula conté el temps real del que succeeix en la ment dels personatges, llargues converses, moments on la imatge que penses no succeeix i on convius continuament en la tragedia, com el brillant final on el fill seguei cavant en el pou quue ha començat el seu pare. Aquestes fragmentacions només proben que el significat quan es sacrifica suspen tots els mecanismes.
«Somos huéspedes no solo anfitriones de multitudes eternas, escucha profunda siente clamor» com canta la cançó «Jaque» en la veu de Maria Arnal, sembla tocar de la mateia manera el cant de la Sibila que trobo en el llibre «humano, más humano» on Josep Maria Esquirol ens parla de la contigència i el cant.
«A través de su personaje Sartre argumenta que la canción es algo que escapa a la contingencia porque se descubrew en ella uuna especie de articulación necesaria: la de ss notas, la de sus momentos. Se diría que la melodía de la canción no es una realidad que permita dicha degradación hacia la masa indiferenciada. La raiz del castaño se puede fusionar en la masa, pero la melodía, no.»
La recerca de sentit és el mateix que manté pres a Abraham en el sacrifici de Isaac o millor la renuncia pel esguinçament del misteri és el que l’allibera per assassinar al seu propi fill, deixem-ho aquí però es la història on rau l’enigma en la paraula lliurada «hay algo, prodigiosamente articulado que te llega muy adentro». La paraula no mata pero desferma el sacrifici. Però tornem a Calasso perque és ell qui ho explica en el seu llibre «El cazador celeste» on descir la feina de escriure: «Un libro se escribe cuando hay algo específico que debe ser descubierto. El escritor no sabe lo que es, ni tampoco sabe dónde está, pero sabe que tiene qe ser encontrado. La caza empieza. La escritura comienza». Tornem a trobar el sacrifici que no es significat.
«Por eso en Clamor rescato el mito de la Sibila, uno de los pocos personajes femeninos de la tradición que no están a la sombra del héroe. No es ni la madre, ni la hermana, ni la amante, ni la curadora. Y su don es el de revelar, no el de destruir. ¡Se puede nacer varias veces en una sola vida!» Diu María Arnal en una entrevista al País. Malgrat no estoc gaire d’acord que la revelació no contingui en si mateia la destrucció i que per neixer varies vegades en una sola vida quelcom ha de morir en un sacrifici ben entés.
El llenguatge, els codis, els traços sempre marcaran on es troba el pas infranquejable de l’invisible al visible. La música sempre transcorre en un llenguatge que es més enllà del limits de lo objectivable. Aquest limit, aquesta delimitació que marca la fallida del terreny es el que em retroba amb el llengutage de Góngora. Recordo les primeres lectures de la poesia espanyola a Las Vegas el meu germà m’havia convidat pel novembre del 98, coincidien les lectures aleshores amb la tierra baldia de T.S. Elliot i amb els seus «hollow men». Un primer pas en la biblioteca imponent de la UNLV va ser Garcilaso de la Vega. No sé perquè em va donar per llegir els clàssics, segurament com a resultat directe de les lectures de Garcia Lorca del seu llenguatge pur i ple de sacrifici i de la poesia clara i directe de Luís Cernuda. El segon i més profund argument va ser endinsar-me sense entendre a Gongora en les seves «soledades» tan a prop de Proust i ara de Calasso i de la modernitat. El llenguatge del cordobès nascut el 11 de juliol 1561 teixeix un llenguatge culte i complex que es converteix en un sacrifici del significat per retrobar sentit en ell mateix. No és pas gaire lluny de l’art de la fuga de Bach, aquesta transformació del llenguatge per ell mateix en un motiu no per la trascendencia sino per la sublimació. El llautó de Calder no es mai més llautó, el material s’ennobleix en mans de l’artista, o millor dit no en mans del artista, ell sols es un mitgà, sino com a consecuencia del sacrifici.
A The Guardian una resenya de Sunil Khilnani en el New York Review of Books ens permet trobar el teixit de la obra de Calasso on el seu saber es una construcció d’un motiu que el sobrepassa. “Calasso shares Proust’s ambition to create a work that surpasses literature: like Wagner’s Ring or Mallarmé’s notion of literature as simply the ‘Book’, which was emblematic of the creativity of the entire universe – in a word, a work that enfolds within itself all there is.” Però jo afegiria que aquesta no es una ambició seva més proper del seus lloats Aryans, es una ambició del real que s’explica a si mateix valent-se dels homes.
El mundo entero es un inicio increible- no eactamente las partes o las secuencias causales; también algunas cosas que simbolizan el mundo como el horizonte o la luz, algunas animales en el umbral de la soledad; pero, sobretodo, cada persona es inicio increíble, como lo es alguna de las cosas qe hace y que crea. El canto es una de ellas. Tanto la sencilla canción de cuna como la más sublime cantata de Bach son creación, contingencia.
Humano, más humano, Josep María Esquirol
Em quedo amb un darrer fragment rescatat d’un dels seus obituaris, més interessat en la paraula sagrada que es sacrifici, o renuncia a la completut, que en la glòria Calasso reeixeix enmig del abisme del significat perdut.
The Aryans, »more interested in grammar than in glory,» were »masters of the goaded, greased, hard-brushed, well-honed word.» Their world revolved around contemplation of »the simple fact of being conscious,» and around sacrifice.
https://archive.nytimes.com/www.nytimes.com/books/98/11/08/reviews/981108.08khilnat.html?oref=login
