Hi ha un garbuix de colors, quan sembla que perden peu en la realitat s’agafen a la veritat com si trobessin l’estructura, els fonaments , els patrons que permeten passar de la representació al ser.
Bonnard aconsegueix moments únics on els colors semblen embrutar-se amb el contacte amb el color real. Els colors miren de trobar el seu espai armònic. Sovint queden presos de la intenció i malmesos s’afoguen, i perden la lluentor. Ignorar la teoria dels colors i enfrontar-se directament a la necesitat de trobar el matís exacte té el preu de l’honestedat. És llavors, quan creus que tot es perd, que reeixeix enmig de la forma una estructura antiga, una forma primigènia que sorgeeix de més endins, els colors no son tensats per la llum sino que constitueixen la mateixa matèria de la llum, seguramente no es més que una materialització de la forma prescindint de la mirada.
Surto de l’exposició de Pierre Bonnard a l’hotel Caumont. Giro la cantonada a l’esquerre. Un parell de persones de seguretat escorcollen les pertenences de la gent que creuen el Cours Mirabeau, aquesta avinguda senyorial que divideix en dues parts Aix en Provence
