he escrit prop de mitja hora un text que després he esborrat, els penediments no funcionent aquí com ho fan en els quadres de Velazquez aquest penediments que Bacon transforma en fragments de veritat, escletxes per on s’escola el temps, una metamorfosi es un penediment sostingut una dosi de veritat que deixa assenyalades les ferides. Fa unes hores que tot està més aprop del silenci, deixo anotades un esborrall del que podria ser el dia, una sort de penediments. He parlat amb el Lluís i amb el meu germà, he pensat un cop més amb l’absència de persones, he probat de trucar a la Carme i a la Montse la trucaré demà, resegueixo amb veu baixa aquesta inmensitat que deixa la soletat, es tan intensa, escolto Inní Mér Syngur Vitleysingur de Sigur Rós i no trobo cap raó per entendre les coses sols aquesta mena de ferida que queda oberta quan pensem prop de mitja hora. Cap penediment del que parlo te vocació de tornar res enrera, sino sobrevolar de manera total aquesta mena de incoherènciaa que m’issola.
«Así pues Bacon persigue un proyecto muy especial en cuanto a retratista: deshacer el rostro, encontrar o hacer que surja la cabeza bajo e rostro».
Potser es així com apareixem enmig dels penediments com animals ferits més propers a la veritat de la nostra ferida, sospito de la honestedat, avui l’he vist en una entrevista massa coherent i humà per ser cert, potser es cert que s’ha tornat massa persona.
