es tocar suavemente, sin dañarla, como quien andando sobre el mar se sostiene, como un milagro.
un silenci llarg per fer-me poc a poc present, després un petit inventari de tots el qui amb mi segueixen dempeus, i finalment una descripció breu de l’ànima. Fa temps endreçava els pensaments fent-los confusos adreçant-los enllà cap a una fosca, ara sento la necesssitat de retrobar-los i amb ells trobar l’estructura de la llum, amb un tacte suau per fer cert aquesta pell que recubreix els ossos. L’estructura de la llum es proba amb l’existència de l’altre i és així com les coses prenen presència per aquest silenci.
Escolto mentalment les variacions Golberg en la darrera versió que fa Glenn Gould i sento alhora com respira la llum i amb ella desapareixen les coses, com la presència creix quan desapereixen els homes, Pau Klee xiuxiuejant mig tons escolats en el capvespre, Josep Beuys recollint llamps, Mirò capbussat en un migdia cuit sobre planxes de coure. Respirar es un tacte dolç del retorn, la llum la mascara captiva de l’invisible.
Et sé present però el que parlo no ho dic, sóc sol desde fa anys quan m’he conegut acompanyat fingint un esperit cert que no posseia.
